Hola,

Alexandre, 24 anys, belga.

Mentre us escric aquest article, fa exactament 2 mesos que vaig arribar a Espanya (Terrassa), la qual cosa el converteix en el tercer país on he viscut els últims 4 anys, Bèlgica, Regne Unit i Espanya.
Com haureu endevinat, viatjar forma part de la meva vida, però aquesta vegada és diferent, és diferent perquè és la primera vegada que sóc voluntari, la primera vegada que desconec l’idioma i la primera vegada que visc amb gent desconeguda.

Abans de començar a parlar de com ha estat la meva experiència fins ara, m’agradaria dedicar-me un moment per explicar per què vaig decidir ser voluntari, ja que crec que hi ha alguns supòsits sobre el voluntariat, com ara “només és per a joves que han sortit de l’escola”. o “és mà d’obra gratuïta”, això no podria estar més lluny de la realitat.

Quan tenia 21 anys vaig tenir l’oportunitat de fer pràctiques en una gran empresa tecnològica i durant els 3 anys que van seguir vaig pujar a l’escala corporativa, sempre estava sota molta pressió, però vaig estar “guanyant grans diners”, així que va ser. No importa, perquè mirant els estàndards de la societat, jo era una història d’èxit, el discapacitat, l’abandonament de la universitat que va trencar el motlle i qui l’estava fent. La realitat era molt diferent, poques vegades havia estat tan infeliç, estava perdent la meva salut física i mental intentant fer malabars amb les meves cites amb el metge i la reunió amb els meus clients.
Un dia mentre mirava al meu despatx, em vaig adonar que havia perdut el PERQUÈ ☹️.

Fins aquell moment sempre havia fet les coses amb passió i convicció, aquí estava tot el dia assegut davant d’un ordinador intentant vendre alguna cosa en què no creia, això combinat amb la rendició del meu cos. Em vaig veure obligat a tornar a Bèlgica. Van passar 7 mesos i no em sentia millor, sabia que l’única manera de sortir d’aquell lloc seria fent alguna cosa que m’ompli l’ànima, va ser llavors quan vaig trobar aquest projecte.

Quan vaig arribar a Terressa, estava preocupat perquè anava a viure amb 4 noies més (sí, sóc l’únic noi de l’apartament) a Creu Gran: Anna, Noelle, Mariam i Elisa, però he de dir que estic content de tenir-les com a companyes de pis, primer de tot és molt fàcil de conviure però també són éssers humans increïbles que ara també s’han convertit en molt bones amigues! No només riem tot el temps, sinó que també podem comptar els uns amb els altres quan cal, i això és més del que ningú pot demanar.

A més de nosaltres hi ha 10 voluntaris més repartits en dos pisos més, en total venim de 9 països diferents.

He tingut l’oportunitat de passar temps amb gairebé tots de manera individual a hores d’ara i no en tindré prou amb un blog per explicar com de fantàstics són tots, ja he après molt d’ells i sé que aprendré molt. més!

Sóc voluntari a Prodis, Prodis és un centre per a adults amb paràlisi cerebral i/o discapacitat intel·lectual. El centre està segmentat en diferents parts, tens el SOI que és principalment per a finalitats ocupacionals, aquí principalment creen coses que es poden vendre o utilitzar, per exemple a Halloween van fer un “túnel del terror” on havien girat tot l’edifici. en una atracció de terror. Tots els participants portaven disfresses i maquillatge fets a mà, van fer una feina tan bona que alguns vam plorar…

A més hi ha una segona entitat, el centre CPC, que forma part del mateix centre però es troba a l’altra banda de Terressa, aquest és el centre on passo la major part del meu temps.
CPC significa Cerebral Palsy Centre, la paràlisi cerebral és una discapacitat neurològica on una part del cervell ha estat privada d’oxigen ja sigui en néixer o a causa d’un ictus. Els símptomes poden anar des de dificultat per parlar i dificultats lleus amb l’equilibri fins a no poder moure’s o parlar. Les persones amb qui treballo són aquestes darreres, la majoria no són verbals i només es comuniquen amb el parpelleig dels ulls. Els ajudo amb les seves necessitats del dia a dia com menjar però també faig activitats per exemple: els dilluns tenim classe de música, on, siguem sincers, l’objectiu és menys fer música que divertir-se fent tant. el més soroll possible. Mentre que alguns són capaços de colpejar algunes panderetes, d’altres que són menys mòbils tenen un botó que es col·loca on els convé més, el botó es connecta a un ordinador, cada vegada que el toquen i el programari deixarà sortir un so instrumental. .

Alguns dies hi ha menys per fer, però crec que aquests poden ser els meus preferits, tot i que no parlo l’idioma i sovint ens costa comunicar-nos, hi ha alguna cosa màgic en estar al seu voltant, la manera com els seus ulls s’il·luminen quan ens veiem, com riuen com si la vida no els hagués fet mal, com et transmeten el seu amor amb només una mirada, les paraules no són suficients per expressar com estic agraït de poder dir-los amics meus.
Sóc jo qui vaig venir aquí per ajudar-los, però ja m’han canviat a mi i a la meva manera de veure la meva vida.

Darrerament, dins del Programa ESC, ens van convidar juntament amb altres voluntaris a anar a Comaruga per una setmana d’entrenament. Al principi no ho tenia ganes, la idea d’haver de compartir habitació i lliteres amb quatre desconeguts mentre feia tallers tot el dia no em va semblar atractiva. Però de la mateixa manera que jo em preocupava pel pis de Terrassa, les meves preocupacions van desaparèixer ràpidament quan em vaig adonar de lo bonics que eren tant la ubicació com la gent.
La formació va ser específicament sobre l’autosuperació i el desenvolupament, mitjançant la gamificació. Hem après la resolució de conflictes, el treball en equip, la cultura espanyola/catalana i molt més…
Però, al final, va ser la gent qui va fer la setmana. Crec que hi ha alguna cosa especial en conèixer gent que ha decidit agradar-te, fer una pausa de la seva vida habitual per anar a un altre país per ajudar els altres a canvi de res, només l’agraïment de la gent.
Semblava que sempre ens havíem conegut. Vam establir molt ràpidament una relació basada en la confiança mútua, ens vam assegurar que tothom se sentia part del grup.
Per posar un exemple del meravellós que ha estat aquest grup:
Un vespre estem tots jugant a voleibol a la platja i com que no puc aguantar molt de temps sobre les meves cames (sóc pacient amb CP) estava jugant de genolls, de sobte tot el grup va decidir anar de genolls. , va ser un moment tan màgic… tots érem iguals!

Vaig començar aquest projecte com una distracció de la meva situació personal, dos mesos després, no només estic en un lloc totalment diferent tant mentalment com físicament, sinó que també em sento una persona diferent.

El voluntariat m’ha ensenyat que si dones sense expectatives i dediques temps a fer coses que són més que tu mateix, llavors creixeràs d’una manera que ni tan sols pots imaginar.

“Il n’y a que les chemins que nous empruntons qui nous mènerons à notre destination.” (= Només els camins que prenem ens portaran al nostre destí)

English version 🇬🇧

Hi,

Alexandre, 24, Belgian.

As I am writing you this article it has been exactly 2 months since I have arrived in Spain (Terrassa) , which makes it the third country I have lived in in the last 4 years, Belgium, UK & Spain.
As you might have guessed, travelling is a part of my life but this time is different, it’s different because it is the first time I am volunteering, the first time I don’t know the language and the first time I live with complete unknown people.. for short.
Before I start talking about how my experience has been so far, I’d like to take a moment to explain why I decided to volunteer as I believe there are some assumptions about volunteering such as “it’s only for young people straight out of school” or “it’s free labour”, this couldn’t be further from the truth.

When I was 21 I got the opportunity to do an internship at a big tech company and during the 3 years that followed I climbed the corporate ladder, I was always under lot of pressure but I was “making the big bucks” so it didn’t matter, because looking at society standards, I was a success story, the disabled, uni dropout who broke the mould and who was making it. The reality was much different, I had rarely been so unhappy, I was losing both my mental & physical health trying to juggle my doctor appointments and my customers meeting.
One day as I was looking around at the office, I realised I had lost my WHY ☹️.

Up until that point I had always done things with passion and conviction, here I was sitting in front of a computer all day trying to sell something I didn’t believe in, this combined with my body giving up. I was forced to move back to Belgium.
7 months went by and I wasn’t feeling better, I knew that the only way I would ever get out of that place would be to do something that fills my soul, that’s when I found this project.



When I first arrived at Terressa, I was worried because I was going to live with 4 other girls (yes I am the only guy in the apartment) At Crue Gran Anna, Noelle, Mariam and Elisa but I must say I am extremely happy to have them as my flatmates, first of all they are really easy to live with but they are also incredible human beings who have now also become really good friends ! Not only do we laugh all the time but we can also count on one another when it’s needed, and that’s more than anyone can ask for.

Besides us there are 10 other volunteers spread across two other flats, in total we come from 9 different countries.

I have had the opportunity to spend time with almost all of them individually by now and I won’t have enough with a blog to tell how great they all are, I have already learned so much from them and I know I will learn so much more!

I am volunteering at Prodis, Prodis is a centre for adults with cerebral palsy and/or intellectual disabilities. The centre is segmented in different parts, you have the SOI which is mainly for occupational purposes, here they mainly create things that can be sold or used, for example at Halloween they made a “tunnel the terror” where they had turned the whole building into a horror attraction. All the participants were wearing handmade costumes and makeup, they did such a good job that some of us actually cried…

Besides Prodis there is a second entity, the CPC center, which is part of the same centre but it is located on the other side of Terressa, this is the centre where I spend most of my time.
CPC stands for Cerebral Palsy Centre, Cerebral palsy is a neurological disability where part of the brain has been deprived of oxygen either at birth or due to a stroke. The symptoms can range from difficulty speaking and mild difficulties with balance to not being able to move or speak. The people I work with are the latter , most of them are nonverbal and only communicate through blinking of the eyes. I help them with their day to day needs such as eating but I also do activities for example : on Mondays we have music class, where, let’s be honest, the goal is less to make music then it is to have fun while making as much noise as possible. While some are able to hit on some tambourines, others who are less mobile have a button that is placed where is more convenient for them, the button is connected to a computer, every time they hit it and the software will let out an instrumental sound.

Some days there is less to do but I think those might be my favourite ones, even though I don’t speak the language and we often struggle to communicate, there is something magical about being around them, the way their eyes light up when they see you, the way they laugh as if life hasn’t hurt them, the way they transmit their love towards you with nothing but a look, words are not enough to express how grateful I am to be able to call them my friends.
I am the one that came here to help them, but they have already changed me and the way I see my life.

Latest, as part of the ESC Program, we were invited together with other volunteers to go to Cama Ruga for a training week. At first I wasn’t looking forward to it, the idea of having to share a room and bunk beds with four strangers while having workshops all day, didn’t sound appealing to me. But just like me being worriedd about the flat in Terrassa my worries quickly disappeared as I realised how beautiful both the location and the people were.
The training was specifically about self-improvement and development, through gamification. We learned conflict resolution, teamwork, the Spanish /Catalan culture and so much more…
But, in the end, it was the people that made the week. I think there is something special about meeting people who have decided to like you, take a break from their regular lives to go to another country to help others in exchange for nothing, only people’s gratitude.
It felt like we had always known each other. We really quickly established a relationship based on mutual trust, we made sure everyone felt like part of the group.
To give an example of how wonderful this group has been:
One evening we we’re all playing volleyball at the beach and as I can’t stand a long time on my legs (I’m a CP patient to) I was playing on my knees, suddenly the whole group decided to go on their knees, it was such a magical moment …bro we were all equal!

I started this project as a distraction from my personal situation, two months in, I am not only in a totally different place both, mentally and physically, but I also feel like a different person.

Volunteering has taught me that if you give with no expectation and spend time doing things that are about more than yourself then you will grow in ways you can’t even phantom.

“Il n’y a que les chemins que nous empruntons qui nous mènerons à notre destination.” (= Only the paths we take will lead us to our destination)